S’acosten un altre cop eleccions: parcials basques i europees. Les eleccions de tres províncies basques, com sempre. Antidemocràtiques perquè no s’hi pot presentar qui vol, i enfrontaments entre defensors dels drets bascos i espanyols. Potser un dia a Madrid se n’adonin que ells no hi voten (bé, tenc entès que un quants, sí, que hi ha
militantes que s’empadronen allà per votar el PPartido) i deixin de fer campanya, que sembla que se’n fa més des de Madrid que des de Vitòria i Bilbao juntes.
Les eleccions europees, també com sempre. Elegirem amb espanyols i companyia part d’un parlament que no decideix gairebé res i que molta gent no sap ni que existeix. Un vot és un bitllet a un desterrament luxós, una jubilació anticipada, un lloc on enviar la gent que ningú del partit vol veure prop ni en pintura. Una despesa inútil. Bé, per camuflar rere la democràcia les decisions unilaterals que prenen els caps d’estat, els ministres d’exterior i els lobbys econòmics més influents.
I amb tot açò, la qüestió és: quines opcions hi ha per votar? o, simplement, cal votar? La veritat és que fa poques ganes, però alguna cosa haurem de fer. Per part meva, les eleccions europees és la vegada que se m’obren més possibilitats. Poder votar el mateix que la gent del Principat obre un ventall de vot nacionalista que a Menorca no existeix.
L’opció més menorquina, el PSM, sempre sol anar-hi amb CiU (ells sempre diuen que ERC es nega a presentar-se conjuntament). Convergència, després que en Guardans hagi dit que votaria «no» a la independència i amb tota la feruma de la Casa Gran, n’han fitxat un que té bona pinta, en Ramon Tremosa, independent i independentista. Llàstima que el número dos segur que serà d’Unió... Per contrarestar, Esquerra ha atacat amb un historiador guenyo, n’Oriol Junqueras, que una època sortia per la televisió autonòmica del Principat. També independent i independentista. Amb la crisi del partit s’ha acabat l’aposta d’ERC per candidats no principatins. Però bé, al final era una aposta simbòlica, més que una aposta real per articular políticament els Països Catalans. A tant catalanisme s’hi afegeix segurament la CUP, el vot real de l’independentisme català, però sense cap possibilitat actualment d’aconseguir un eurodiputat. Però pot fer mal tal com estan les coses...
Tot, però, fa plantejar-se fer un vot de càstig a la política catalana i al sistema polític europeu en general —igualment les repercussions seran mínimes— i enviar el vot a candidatures com ara els Escons insubmisos o Ciutadans en blanc, que proposen buidar els parlaments; és a dir, es comprometen, si surten elegits, a no assistir mai al parlament i destinar tot el dineral que rebrien a una ONG. Clatellada! La darrera opció que es pot valorar a falta dels espais electorals dels matins en campanya (que després d’un parèntesi podré tornar a veure!!!), la més extravagant —evidentment—, és el Partit Carlí. Defensen un rei, sí, i Borbó, també; però quin rei! Els orígens de la dreta tradicionalista catalanista (i basca) més casposa s’han reformulat. I si algú ha de ser rei, que ho sigui com Déu mana: mascle, descendent de mascle i de sang totalment noble (per una tasca que tenen, almenys que la compleixin, no?) És el cas de Carles Hug de Borbó i Parma —descendent de Carles V—. Un dels seus llibres, La vía carlista al socialismo autogestionario (1977) (malgrat que només conec el títol), fa que la cosa prometi: nacionalistes, socialistes (de veritat, no dels d’ara) i monàrquics. A veure qui regala més bolis i encenedors...
